Només és por

Quan tinc temps m’agrada mirar llibres d’art. No és com anar al museu, però qui té temps d’anar de museus? Potser durant les vacances. Potser. I així, mentre somnio amb viatges plens de colors, redescobreixo el dolor de Frida Kahlo.

Com si el patiment l’hagués envaït de manera tan absoluta que necessités els colors per fer-lo sortir a poc a poc, en forma de pinzellades, en forma de taques quirúrgiques. Envers el seu cos, dins el seu dolor, cap a Diego Rivera.

La pintura és també una forma de fer-se mal. D’aprofundir en les ferides. Com fem nosaltres. Com han fet altres dones inscrites en el surrealisme, i de qui tot just ara n’aprenem els noms: Dora Maar, Lee Miller, Maruja Mallo o Remedios Varo. D

e vegades penso que el dolor té un component addictiu. Ens acostumem a patir, encara que no ens agradi, i quan les situacions milloren, quan el dolor desapareix, sembla que ens entestem a buscar altres mals, altres neguits per mantenir-nos en aquella mena d’angoixa vital que et corprèn i no et deixa viure.

Molt útil segurament en el procés creatiu, però devastador en la vida personal. De vegades, sembla que pugem al tren del no parar per justificar que no encarem el que realment necessita una atenció urgent.

Ens deixem de banda, ens desprioritzem per sistema. Busquem fer-nos mal per oblidar les ferides antigues, ens entestem a lligar-nos al neguit per no haver de canviar. E

ns enganyem pensant que per al que necessitem sempre hi haurà temps, sempre hi haurà lloc: l’any que ve. Dilluns vinent. Demà. Després. Ara no.

De vegades, penso que tot plegat, només és por.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s