Sant Esteve

Amb la panxa ben plena, massa. Amb la consciència anestesiada de paper cruixent, sucres i brindis.

Amb el somriure trist de qui ha viscut dies millors, amb la mirada plena d’esperança posada en els petits. En la ressaca de bons desitjos, amb la llista de bons propòsits cremant a la butxaca.

Així passa un altre Nadal. Un Nadal que enguany m’agradaria dedicar-te. A tu, que vius en guerra: contra la malaltia, contra el sistema, contra pronòstic. M’agradaria dir-te que som supervivents. Que les cicatrius són les que et fan ser com ets. Que tens raó, que no calien tantes lliçons per aprendre el que ja saps: que els amics sempre hi són, que els que no hi són, els has de deixar marxar. Però les lliçons ben apreses no s’obliden mai. Encara que de vegades ens hagués agradat estalviar-nos-les.

Que com més enllà vas, més t’adones que el que compta són les petites coses. Més enllà del tòpic. Poder fer un cafè per parlar de tot i de res, notar l’aire fred a les galtes, riure de qualsevol bajanada, veure que els teus fills pugen bé, i que es faran grans, i que sobreviuran a les dificultats, com ho has fet tu, com fas tu cada dia. Que rendir-se no és una opció. Que ningú va dir que seria just, ni que seria fàcil, però que –encara que sembli mentida– aquí hi ha la gràcia; en continuar dempeus, en continuar endavant quan hi ha dies que es fan molt costa amunt.

Un monjo tibetà va aconseguir creuar un desert de gel i neu en plena tempesta. En arribar al seu destí, li van demanar amb quina màgia ho havia fet possible. Ell va respondre: pas a pas. I demà hi tornarem. Tant com calgui.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s