Debatent sobre la Llibertat d’expressió (APCA)

 

Segons el darrer informe de Reporters sense Fronteres, Andorra ha tornat a recular a la llista de llibertat de premsa. Actualment ocupem la posició 33ena. L’any passat va ser la 32ena.
Espanya i França no estan gaire millor. Espanya just darrere d’Andorra, que també ha baixat una posició respecte l’any passat i a França la trobem al lloc 45,  perdent set posicions respecte el 2015.
La tendència registrada a Europa en la Classificació de 2015, en la qual es veia una erosió́ del seu model, es confirma enguany:  abusos en el contraespionatge i en la lluita antiterrorista; aprovació de lleis que autoritzen la vigilància a gran escala; augment dels conflictes d’interessos; més control de les autoritats sobre els mitjans de comunicació públics i, en ocasions, també sobre els privats. El continent amb un major grau de llibertat de premsa no mostra una bona tendència. També es registra un gran desgast en el marc legal: s’han aprovat nombroses lleis que castiguen els periodistes por delictes com “insult al president”, “blasfèmia” o “suport al terrorisme”. I tot plegat, no sense efectes secundaris:  Els periodistes cada cop tendeixen més a l’autocensura.  Sense anar més lluny, en el mateix informe, des del 2013 al 2016 diu que l’indicador que mesura ambient i autocensura s’ha incrementat en més d’un10%:
Le défenseur des droits- el raonador del ciutadà francès- Jacques Toubon,  destacava la setmana passada que Europa està castigant conductes en comptes de castigar fets. Un exemple: Polònia acaba d’aprovar una duríssima llei antiterrorista que limita, i molt, els drets dels ciutadans, en nom d’una seguretat si més no qüestionable. Polònia no ha patit mai cap atemptat terrorista. Perquè tant de zel?
En el cas d’Andorra l’informe insisteix en les mateixes qüestions que altres anys, com és la dificultat  per informar del sector bancari i també dels conflictes d’interessos que es donen amb els propietaris de mitjans com les principals raons que ataquen la llibertat de premsa.
Ja ho deia el president de l’Equador, Rafael Correa:
“Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta.”
Però més enllà de les servituds de cada mitjà, hi ha un  seguit de condicionants que cal conèixer per poder valorar els encerts, les crítiques merescudes, segur, però també les limitacions de la feina del periodista a Andorra.
La primera i més important, sens dubte, la precarització laboral. Els darrers anys hem vist com s’aprimaven les redaccions de la major part dels mitjans de comunicació del país. Menys fotògrafs, menys operadors, que havien de donar resposta al dia a dia i a les notícies d’empresa i tot allò que calgués fer. En el cas dels redactors, tres quarts del mateix. Avui, sense anar més lluny, han acomiadat dos companys del Periòdic d’Andorra.
Les programacions i el nombre de pàgines s’han mantingut en molts casos, però hi ha molta menys gent per fer la mateixa feina, mentre al carrer es reclama més periodisme, i més periodisme d’investigació. Com si hi hagués gaires mitjans disposats a dedicar una o dues persones a seguir temes de fons.
La crisi també ha tingut un efecte pervers en la feina del dia a dia. Moltes empreses davant la dificultat de contractar més personal han comptat amb el suport de l’Agència Nacional de Notícies – que no deixa de ser una empresa privada amb interessos privats- per fer front a la tasca de redacció del dia a dia, amb la conseqüent homogeneïtzació de la informació.
La mateixa notícia apareixia en gairebé tots els mitjans, exactament igual, i lògicament sempre amb el tractament que volia el client de l’agència. Avui encara patim els efectes col·laterals d’aquesta política de misèria informativa però per altres motius que comentaré tot seguit.
No tot és dolent, però. La crisi també ha permès que la rotació de personal dels feliços finals dels noranta i principis dels 2000, on setmana a setmana veies cares noves arreu, ha facilitat que les plantilles es consolidessin, afavorint un major coneixement del territori i un millor tractament de la informació, i de retruc la possibilitat de crear l’APCA.
No cal recordar la tasca que molts hem estat fent aquests darrers anys de formació en institucions i funcionament d’Andorra a un exercit de nous llicenciats que venien a Andorra a fer pràctiques ben pagades que per norma general marxaven dos anys després.
Llàstima que aquesta formació avui no la trobem reflectida en els mitjans forans. Ells en tenen les seves, de servituds.
La crisi també ha augmentat la pressió de les grans empreses sobre els mitjans. De fet, avui són el pilar de càrrega dels mitjans privats. Hem arribat a l’era de les rodes de premsa alimentàries.
Aquelles que informativament no tenen cap mena d’interès però que es cobreixen i es difonen perquè són les empreses que paguen les nostres nòmines a final de mes, i benvingudes siguin- i per molts anys-.
Actualment la frontera entre l’anunci, el publireportatge i la notícia alimentària té els seus límits cada cop m tampoc la possbilitat de fer cap pregunta que surti de la pauta previstasa i solem anar de cul, perstigacions, reportatges o noés difusos. Zigmund Bauman segur que ja ha escrit sobre el tema.
Això implica que no només es cobreixen i difonen informacions poc o gens rellevants, si no que difícilment es promouran investigacions, reportatges o notícies que puguin topar de ple amb la imatge que s’autofinancen les grans empreses- entre ells la banca- i que es limita a dibuixar-se de portes enfora com a màquines de fer diners amb una ànima solidària i responsabilitat social corporativa. I és així, no seré jo qui digui el contrari, però no és només això, òbviament.
Val a dir també, que potser hi ha massa mitjansa Andorra. Però es clar, qui és qui plega, eh?
Finalment m’agradaria també destacar com a totes aquestes dificultats se suma una pràctica que comença a ser preocupant en tant que generalment està impulsada per periodistes o persones que diuen ser-ho.
Alguns gabinets de comunicació s’entesten- per grat o per força-  en fer de filtre en comptes de corretja de transmissió de la informació, o contracten una empresa privada per a què ens ofereixi a la resta– ben passada pel sedàs- la informació que els interessa donar.
Així doncs, truques a un determinat comú (gairebé tots, curiosament, han signat contracte amb aquesta empresa després que una branca de la mateixa agència portés la campanya electoral) i et diuen que no faran declaracions sobre determinat tema perquè ja ho han fet i estan disponibles a la xarxa.
El que ens implica menys feina com a periodistes- som mandrosos per naturalesa i solem anar de cul- però que no ens permet la possibilitat de fer cap pregunta que surti de la pauta prevista. No és una crítica a l’ANA, ni de bon tros. I molt menys als seus professionals, que fan una gran tasca. És un dibuix del que vivim cada dia.
Com a coadjuvant d’aquesta situació ens trobem amb la llei mordassa. Com si calgués posar por al cos per donar-li més emoció a la feina. Com si fes falta garantir per la via del civil els drets a l’honor i a la pròpia imatge que ja estan reconeguts legalment per la via del penal i que no necessiten d’amenaces velades per poder funcionar amb plenes garanties.
Una vegada més, si el que importa és garantir el dret a la informació el que cal és posar més eines a disposició dels professionals, que són els que van a treballar cada dia i intenten fer la seva feina malgrat tots aquests condicionants,  en comptes de fer callar, per dret,  o per la força de la por a tots aquells que diuen el que no es vol que sigui dit.
No seré jo qui doni suport a l’anonimat ni a la difamació. Les meves opinions, per bé o per mal- així em va,  sempre han estat públiques i a cara descoberta. Però puc entendre perfectament qui prefereixi expressar-se des de l’anonimat perquè té por de represàlies.
Persones que s’emparen en pseudònims, i que conviuen amb trolls més o menys malintencionats i hooligans de la política.
Tenim baixa tolerància a la crítica. Només cal veure com salten alguns polítics cada vegada que es qüestiona la seva feina.
No hem de ser derrotistes.
És cert, no estem tant malament i en qualsevol cas podríem estar pitjor. Però que no haguem de perdre de vista els nostres punts forts no ens hauria de fer caure ni en l’autocomplaença ni en la negació. La transparència continua sent avui una assignatura pendent. De facto, i el que és pitjor, d’actitud vital.
Per concloure m’agradaria destacar la importància de la feina de periodista. Demanar-vos que en fóssiu conscients de les moltes limitacions, econòmiques, materials i humanes que tenim per treballar. La dificultat de funcionar en un país petit on vals més pel que calles que pel que expliques, i la hipersensibilitat d’una classe política- que sigui del color que sigui- sempre se sent atacada.
Opinar en aquest país, i fer-ho de manera lliure i sense que hi hagi un partit o un altre que marqui directrius no porta més que problemes. No em planyo, però de vegades és molt cansat haver-se de barallar amb tothom.
No som perfectes. Com a col.lectiu també tenim assignatures pendents: poc corporativistes, mesells i sovint acomodats en el comunicat.
Però l’apel·lació a uns principis ètics de la professió i la creació d’unes regles deontològiques –no sense problemes o controvèrsies– haurien de ser suficients per a restringir les friccions entre la llibertat d’informació i els drets i les llibertats de tercers.
Tots i cadascun dels membres de l’Associació de comunicadors d’Andorra hem signat el codi deontològic europeu de la professió, però no tots en formem part, ni l’han signat.
Hi ha molta feina per fer, però només la podem fer entre tots.

 

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s