No em bordis

indepeRecordo un viatge a Madrid, fa més de vint anys. Amb molta il·lusió de conèixer la terra d’un dels meus avis. L’alegria va durar poc. Males cares i mirades de través cada cop que ens sentien parlar en català. Vaig tornar a casa amb moltes ganes de menjar pa amb tomàquet. I això que el pa mullat i amanit no és una cosa que em motivi gaire. Aquest estiu hem baixat fins a Alacant. En aquests darrers anys la sensació de rebuig s’ha intensificat. Ni tan sols els que parlen valencià gosen interactuar amb els catalanoparlants en la seva llengua –encara que siguem d’Andorra, que això al regne de València sempre els ha fet molta gràcia–. La tornada va tenir un regust amarg. Per haver de tornar de les vacances, òbviament, però també perquè la distància emocional entre espa-nyols i catalans és cada cop més gran. Constato que declaracions sobre fins on creu que ha de durar la broma del candidat del PP al 27-S Xavier Garcia Albiol, sortides de to com la carta de l’expresident espanyol Felipe González i les mesures coercitives d’un Estat que no vol ni sentir a parlar del que vol la seva gent –que per alguna cosa és una, gran i lliure, però sobretot una– aboquen cada cop més a un major descontentament dels catalans. Dels que es consideren independentistes i dels que ho acabaran sent només com a mecanisme de defensa. Nosaltres ens ho mirem de lluny, que per alguna cosa el nostre interlocutor és Madrid i no estem en situació que ens toquin més la cresta, però vénen ganes de dir-los a uns i altres que Catalunya només serà el que els catalans voldran que sigui. Ho vulguin escoltar o no.

7 thoughts on “No em bordis

  1. El problema és que Catalunya va perdre la iniciativa fa tres anys, el primer macro 11 de setembre, una prova de força que multiplicava per 5 o 6 la manifestació dels drets civils de M. Luther King, i de la que encara als EEUU viuen del seu record. Jo pensava que aquesta macro manifestació faria canviar les coses, però no, els polítics catalans van fallar, varen començar a jugar el joc que volia l’estat, i aquest, conscient que el temps cura tot, i que als politics catalans, històricament, els perd fer les coses formalment immaculades, els va fer estavellar-se una i una altra vegada amb el mur de la Constitució Española. I així tres anys, perduts, referèndums fets i impugnats posteriorment, lleis fetes i impugnades, processos judicials oberts ….
    Ningú va entendre que la societat civil, tenia que substituir la inoperància d’uns politics, que no estaven a l’alçada, que havien de proclamar una DUI, i immediatament iniciar un procés Constituent, (això, tampoc ho va entendre la societat civil, que encara avui, no és conscient de la seva força, i sembla que només es capaç de fer noves manifestacions de 11 de setembre). Pels reconeixements d’un estat normalment, és reconeix al cap d’un temps, quan ja és un fet consumat. Radical?, sí. Però és l’únic camí. L’estat mai deixarà que una part del territori, i més una de les seves poques joies de la corona, s’independitzi, actuarà legalment i punt, TC, guerra bruta, acusacions fundades o infundades, per minar a la classe política, i ja està, els polítics catalans ploraran, i es queixaran a Europa. Europa mai es ficarà si no és una cosa consensuada, o fet consumat, com sempre, i les coses sempre tendiran a una relació, perillosament, més tibant.

    M'agrada

  2. Noemi, debe ser por eso que en Madrid no hay periodistas catalanes cansados ya de la manipulacion del govern de la generalitat y otras instancias. Por la misma razon debe ser por eso que en Madrid no hay ni un solo actor catalan cansado de la dictadura cultural catalana.Chica como dice castellano comunero, tu es que has tenido mala suerte en tus viajes.Deberias ir mas veces a Madrid y no cada 20 años!

    M'agrada

  3. Podeis llamarlo como queráis,a mi juicio,dictadura,fascismo,capitalismo,neoliberalismo,autocracia comunismo,absolutismo,totalitarismo,monarquía,sinarquía,oligarquía,república,marxismo,derecha,izquierda-TODAS- las tendencias de gobierno o formas de cultura no son otra cosa que ingeniería social,con el objetivo de destruir el concepto de libertad mental y espiritual.¿Como si no, podría una pequeña minoría controlar a las grandes masas?….No olvidemos que el nacionalismo Español y el catalán se utilizan como una herramienta política,y juegan con algo muy delicado,los sentimientos de las personas.
    Parece que se trate de dividir a las personas,de forma que por un asunto de ideologías,creencias,economías,religiones o razas, no estén de acuerdo y estén desunidos.
    Dejando a parte el asunto de los sentimientos y siendo pragmáticos,¿Es que el pueblo catalán no tiene los mismos problemas que el pueblo español? Todos necesitamos lo mismo: trabajo,salud y bienestar. ¿No son las mismas soluciones las que necesitan los dos pueblos? ¿Porqué nos dividen con ideologías,odios y sentimientos de rechazo hacia otros seres humanos? Porque hasta donde yo comprendo, en el fondo todos buscamos lo mismo,vivir en paz y tranquilidad.
    Creo que deberíamos ser más librepensadores,pensar por nosotros mismos,ser críticos con lo que nos cuentan.En el fondo,se trata de asuntos humanos y nos afectan a todos por igual.
    Si no cambiamos esta rutina destructiva,estaremos perpetuando la célebre frase “Divide y vencerás”.

    M'agrada

  4. Noe, no tinc massa nou a aportar al debat. Però sí crec que és just que digui que he estat a Madrid un munt de cops i mai, ni un sol cop, he tingut ni mig problema per parlar català. Em sembla una ciutat oberta i acollidora. En general, també per als catalans. La meva experiència és només això, la meva. No li treu pes al debat. Però contrasta amb la teva.

    M'agrada

  5. Hola a tots i gràcies per les vostres aportacions. Després de llegir alguns dels vostres comentaris m’adono que no m’he expressat prou bé. Amb aquesta columneta intentava reflectir un sentiment de rebuig i recel que he constatat i constato de forma creixent quan viatjo a Espanya. Això no treu, en absolut, que a tot arreu hi hagi persones fantàstiques. Madrid és una ciutat a la que em sento molt propera i a la comunitat Valenciana, encara més, ja que hi vaig viure un temps. I allà, com a tot arreu, quan coneixes la gent n’hi trobes de simpàtics i esquerps, propers i distants i més o menys tolerants amb els altres. Quan trenques el gel les distàncies culturals i polítiques s’escurcen. El problema és que – i potser sí que només és una percepció personal- és que aquest gruix de gel quan et senten parlar en català es fa més gruixut en molts indrets.

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s