Bons propòsits

Dies de tall i confecció de llistes electorals. Dies d’encaixar mans i pactes, d’adonar-se de com de sols estan alguns, de veure com una cosa és qui tu vols posar a les llistes, i una altra molt diferent, qui hauràs d’acabar posant-hi. Tot plegat en unes eleccions que totes les porres atorguen a DA però més per descart que per convenciment. Fa uns mesos, a l’escola andorrana d’Escaldes els alumnes de deu i onze anys van organitzar unes eleccions. Van haver de buscar un nom i un logo, configurar llistes i redactar un programa electoral… em consta que hi va haver nois i noies que s’ho van agafar amb ganes… però malgrat el nom, el logo, les propostes i les llistes, el seu equip no va passar el tall: van guanyar els que portaven propostes populistes –com ara posar una màquina de llaminadures al pati– i sobretot amb més amics que els van donar el seu suport. Dura manera d’entendre amb deu anys com funciona la política. Massa sovint propostes que es venen com llaminadures a la porta de l’escola. Logos suats i eslògans cansats que només busquen alimentar alguns egos famèlics. Els estrategs, buscaran omplir les llistes amb les quotes de representativitat: per parròquies, de gènere, per edats, per famílies…
La veritat és que val la pena encoratjar tots aquells –que n’hi ha– que es creuen quan els van a buscar, que la seva presència respon a una necessitat real d’aportar alguna cosa a la societat més enllà de cobrir un aspecte de l’espectre potencial dels votants. Mentrestant els andorrans diem que som d’esquerres i que votem al centre mentre deixem que ens governi la dreta.

7 thoughts on “Bons propòsits

  1. El poble SEMPRE vota per les llaminadures… no ho dic jo… ho va dir un economista escoces al segle XVIII… las democracies tenen el corc en els seus fonaments… qui mes promet (bandarres, caradures, somiatruites, mentiders compulsius, buenistas desinformats etc) s’emporta les eleccions i despres ja veurem (i veureu) que fem!…
    Aquest any els mateixos de sempre (exceptuan els que tenen promes carrec a BRUXEL.LES) amb sigles mes o menys originals i qui dia passa any empeny…
    Nomes la mort es irremediable…
    Tot plegat ben avorrit.

    M'agrada

  2. Felicitacions per l’article i pel comentari de “lector esporàdic”.
    Més que avorrir-me, a mi em deprimeix. En moments com aquest, per evadir-me de la crua realitat, en un acte de política ficció utòpica, m’imagino que a aquells que volem ésser responsables dels nostres actes, per exemple mitjançant una ILP, arribem a un acord amb la resta de la societat per a que se’ns deixi una part del territori per a que ens puguem autogovernar…
    Un sol axioma a respectar per fundar la meva ciutat imaginària: “Tracta als demés tal i com t’agradaria que et tractin, tot tenint en consideració les circumstàncies del pròxim, i les limitacions que et son pròpies.”
    Arribo a l’orgasme mental quan aquest petit territori va creixent i creixent, fins que el civisme aconsegueix contagiar-se, i com una taca d’oli aconsegueix conquerir tot el país, i part de l’estranger… 🙂

    M'agrada

  3. @Noemí
    Emocionalment: I tant que t’hi vull!!!
    Lògicament: l’axioma fundacional porta implícit que tothom hi està admès. Pràcticament: El quid de la qüestió (que mai supero), està en intentar definir les regles del joc necessàries, per passar de l’entelèquia (que levitant en ella em permet aconseguir l’objectiu de recuperar els nivells de serotonina perduts), a la concreció de l’abstracció per definir com s’expulsen de la imaginària ciutat feliç els incívics, irresponsables i intolerants. Tot això, sense acabar concloent que no hi ha altra solució que acabar muntant una Torre de Babel en forma d’Estat de Dret fonamentat en un principi tant imprescindible com fals, i tant sovint injust: “El desconeixement de la llei no n’eximeix a ningú del seu compliment”. Donat que absolutament ningú, pot afirmar conèixer la Llei en tota la seva extensió.
    Noemí, t’hi guardo un lloc, però no deixarà d’ésser virtual fins que aconsegueixis trobar la solució alternativa (jo no hi arribo). Però no et preocupis si no la trobes. Diuen que d’il•lusions, també es viu.

    M'agrada

  4. Hi ha feina a fer, i com a mínim quatre anys per davant per construir alguna proposta que encaixi amb això que dius. A ingènua no em guanyes 🙂 Almenys estarem ben acompanyats

    M'agrada

  5. Hola de nou Noemí!
    Si que hi ha feina d’ingènua/u a fer, molta, i molt costa a munt….
    Tot i que amb menys energia que llavors, et transcric a continuació un text que vaig escriure al bloc d’en Gabriel Fernandez al febrer 2012. La hipòtesi inicial a que faig referència, des de llavors, l’he estat verificant preguntant en entorn de confiança a ex-Consellers Generals i ex-Ministres, potser ho he demanat a uns 6 ò 7, i, excepte un d’ells, la resta m’han validat de forma contundent la hipòtesi.
    Em dic Jordi Deu. La proposició no va tenir èxit. Cap trucada excepció feta la d’en Gabriel. Text sense el preàmbul inicial:

    “Hipòtesi de partida:
    Tinc una intuïció (doncs pot ésser falsa). No n’he llegit ni sentit a dir res al respecte (potser el fenomen a que em referiré hagi estat estudiat). Es tracta de que en la meva experiència vital, he captat, potser equivocadament, que la política actua com un poderós iman per aquells d’entre nosaltres que tenen menys principis ètics, i que acumulen un major nombre de defectes capitals (en destaco la hipocresia, la supèrbia, l’ambició i l’enveja), així com la seva fàcil predisposició a mentir i manipular als demés. Evidentment amb nombroses i honroses excepcions, especialment en aquells càrrecs més allunyats de la cúpula de poder.
    Aquest perfil psicològic dominant, entenc que no pot ésser col•lectivament útil, tant pel que fa als resultats en el curt termini, com en el llarg termini per causa de la negativa repercussió que el seu model de comportament ten per a la resta de la població.
    Els ciutadans “normals”, tributaris de les seves decisions i comportaments, hauríem de lluitar per capgirar l’actual situació, generant una pressió de selecció (en el sentit estadístic del terme), per tal de promoure el predomini en la política i en la judicatura d’aquells individus, que a igualtat de capacitació, tinguin un comportament més d’acord amb les normes de la bona convivència i puguin servir d’exemple als seus congèneres.
    Demano disculpes als lectors que es puguin sentir ofesos per la meva percepció de la realitat (subjectiva), si aquesta no és compartida i fereixo sensibilitats. No és la meva intenció. Consti que he tingut, i tinc familiars i amics en política.

    Proposta d’acció:
    Es tractaria de que els ciutadans sense filiació política, aquells que no han estat mai en càrrecs públics ni adscrits a partits polítics, des de la democràcia, però amb exclusió explícita dels polítics, podéssim recollir l’energia suficient per formar un partit polític, sense vocació de continuïtat, per intentar accedir al Consell General amb l’objecte de reclamar els canvis legislatius necessaris per fomentar la selecció que proposo per a la classe política. En definitiva, es tractaria de que aquells ciutadans que estem cansats de la dictadura dels partits polítics (partitocràcia), entréssim en política, per en primer terme fer un escarni a la classe política a la quina no considero legitimada per reconduir l’actual situació, i en segon terme per fer neteja i canviar les lleis que afavoreixen els privilegis de polítics, partits polítics, batlles, poders fàctics, etc. Es tractaria de renovar les regles del joc bàsiques per a que desprès de la revolució dels apolítics, es faci una política del poble per al poble, tot assegurant-nos de que aquells que accedeixin als càrrecs públics, ho facin realment per vocació i capacitació, i que per a la presa de decisions imperi la responsabilitat i l’honradesa. Altrament, no hauria d’haver-hi impunitat.

    Implementació:
    M’ofereixo voluntari per sacrificar la meva persona per a encetar una lluita contra la classe política actual, per mirar de caminar en la direcció que proposo, o en qualsevol altra d’assimilable millor.

    Condició:
    Hi ha d’haver una massa crítica de voluntaris idealistes suficient que creguin en aquesta proposta d’acció. El meu número de telèfon està a la guia telefònica a disposició d’aquells il•lusos, que com jo, vulguin treballar per intentar reconduir l’actual “statu quo”, fent una societat més justa, i doncs més feliç.

    Aclariment:
    No m’autoconsidero suficientment capacitat com per dedicar-me a la POLÍTICA. No tinc vocació política, i no m’agrada el protagonisme. Tampoc em considero un virtuós del comportament com per servir d’exemple. Per tant, si algú altre vol liderar l’assumpte, jo encantat amb ajudar-lo i posar-me a la seva disposició des d’un segon pla. Això sí, donant la cara i presentant batalla quan faci falta.”

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s