Gòl·lums

La natura humana tendeix a l’avorriment en el millor dels casos i a l’autodestrucció quan ja no queda avorriment per pair. No calen gaires estudis sobre els nostres instints més primaris per adonar-nos que en aquest món ple de misèries triomfa més l’enveja i la cobdícia que qualsevol altre noble sentiment. Sense anar més lluny, només cal fer una ullada als comentaris –gairebé sempre anònims, evidentment– que proliferen a l’edició digital del Diari d’Andorra. Qualsevol notícia –per innocent que sembli– si té associat algun nom propi al darrere durà inevitablement una cua més o menys llarga d’insults i comentaris vexatoris. I generalment no seran mai per aportar més informació, ni tan sols per donar arguments contraris. Simplement parlar per malparlar. Perquè al veïnatge més mediocre sempre li ha rebentat que qualsevol pogués treure el cap un pam per sobre de l’altre. Perquè l’èxit a casa nostra és per a massa gent un símptoma de mala praxis, màfies encobertes o influències més o menys evidents. És clar que en molts casos és així, i per tant, es fa difícil discernir quin és el simple difamador d’aquell que honestament fa una denúncia formal. En aquests casos ens hauria de quedar la tranquil·litat de donar veu a qui dóna la cara quan s’expressa, perquè a risc d’equivocar-se almenys no ho fa emparat en la foscor. Cada cop més entenc els mediocres, els mandrosos i els envejosos, però em fan una llàstima infinita els covards. Només els queda el regust de poder assaborir la seva mesquina venjança emparats en la falsa seguretat de la seva IP. Com un Gòl·lum qualsevol, protegint el seu tresor.

7 thoughts on “Gòl·lums

  1. Perquè l’èxit a casa nostra és per a massa gent un símptoma de mala praxis, màfies encobertes o influències més o menys evidents. “Em quedo amb aquesta frase:
    “És clar que en molts casos és així,”
    i per tant, es fa difícil discernir quin és el simple difamador d’aquell que honestament fa una denúncia formal.
    ***3denúncies formals,dades encobertes i trucades telefòniques…

    M'agrada

  2. Estic nomes en part d’acord amb lo que dius, crec que el anonimat d’internet promou que els golums campin a les seves “anchas” però això no vol dir que tots ens haguem tornat uns golums…. i pot ser que internet hauria de començar a canviar en aquest sentit i que les identitats digitals fossin identificades per certificats digitals, i els llocs, seriosos, haguessin de demanar aquesta identitat….com la vida real no, i així aquesta minoria que se sent protegida per l’anonimat, actuaria d’un altra manera, com a la vida real no???? O la gen va insultant per al carrer…..

    M'agrada

  3. Felicitats per l’article Noemí. M’ha agradat molt. Voldria afegir, però, que malgrat tot el rebuig que ens puguin provocar aquestes ombres llefiscoses (se’n diuen hates, no?), cal pensar que també compleixen una importantíssima funció: ens recorden com de fàcil és caure en la banalitat i en la mediocritat, si ens deixem guiar per la por i les enveges. Encarnen la fragilitat humana. Són la imatge que ens retorna la pitjor versió que qualsevol de nosaltres pot oferir. Per això ens inquieten i necessitem fugir-ne. En realitat, encara que no ho vulguin, ells ens milloren (encara que sigui per contrast;)

    M'agrada

  4. D’acord amb allò que dius. Exposar-se públicament atrau un allau de menyspreu i insults per part de covards que llencen la seva mala bava i s’amagaven.
    Malauradament en un país (i no és el sol) on la llibertat d’expressió queda reduïda per varis factors, la petitesa del país, la proximitat, les connexions laborals o familiars, l’anonimat permet que entre tots aquests allaus d’insults i de retrets alguns puguin expressar la seva opinió. Fa uns anys, això era gairebé impossible.
    En tot cas jo, quan escric alguna cosa ho signo sabent que ja m’exposo a retrets i insults des de l’anonimat dels blogs, tot i que anticipant tanta mediocritat, també confesso que ja ben poc m’agrada manifestar-me. Llàstima, Mandela que avui tothom recorda, ens va ensenyar que la democràcia també és saber donar la cara, però ciutadania i democràcia no sempre van juntes.

    M'agrada

  5. En primer lloc gràcies a tots per comentar.

    Sens dubte cadascuna de les vostres aportacions em dóna nous elements d’anàlisi i reflexió.

    Comparteixo el neguit de poder parlar obertament, respecto el dret de no desvetllar la pròpia identitat en una societat petita i – encara- tancada. Però el sistema hauria de trobar la fórmula per garantir el dret d’expressió sense abocar merda gratuïtament i amb impunitat.

    Si em vols insultar fes-ho, però dóna la cara.
    Si m’amenaces et denunciaré.
    Hauria de ser així de simple.

    Hem de ser capaços d’obrir les portes als comentaris de qualsevol mena però també a establir unes mínimes regles del joc que no trenquin la baralla emparant-se en el dret a la lliure expressió. I jo entenc que això passa per crear identitats digitals – com apunta el Jordi- o en altres sistemes que ens permetin establir diàlegs en igualtat de condicions.

    M'agrada

  6. Fantàstic article Noemí!! Éstic totalment d’acord. Alguns pensaran que és normal donat que segons m’expliquen (rarament els llegeixo) tinc l’estrany honor de ser el destinatari de molts d’aquest comentaris tan buits de contingut com plens de covardia.
    En tot cas gràcies a tots els que teniu la valentia d’escriure, opinar i discrepar a cara descoberta. Una valentia cimentada en el fet que teniu alguna cosa dir.

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s