En mans de Mr. Bumble

No estem parlant de racionalitzar, ni d’ajustar pressupostos, ni tan sols de prioritzar. El que hi ha en joc és un canvi de model. Amb l’excusa de la crisi, cada cop el viratge cap al segle XIX es fa més acusat. Els rics, que paguin; els pobres, que demanin caritat. Aquest és el concepte de justícia social, de solidaritat, d’Estat del benestar. Tot plegat amb l’excusa que és més fàcil desmantellar que revisar. L’Estat del benestar és només per a aquell que es pugui pagar un pla de pensions, o tingui prou fills per mantenir-lo quan el mercat laboral li hagi tret tot el suc. Una classe mitjana cada cop més escanyada, una classe dirigent que fuig de la xacra dels assistits: miserables paràsits que pretenen que l’Estat els garanteixi salut, educació i una vellesa digna sense haver de pidolar. El problema és de concepte. Del que esperem de la societat i del que estem disposats a fer perquè funcioni. I això no serà ni just ni equitatiu mentre els estats defensin els interessos del diner i no de les persones. Això sí, el nostre és un sistema democràtic que permet que l’esclau se cenyeixi ell mateix al jou. Sense inversió decidida en la prevenció per la salut, sense garantir –i no per caritat, sinó per justícia– una vellesa digna als nostres avis, sense oferir una educació amb mitjans i de qualitat a tots els nens i joves, el que aconseguirem no serà més que guetos en els quals conviurà la precarització, la inseguretat i la revolta social. I això haurien de saber que a la llarga encara surt més car. Mira què li va passar a Oliver Twist per demanar un altre plat de porridge.

3 thoughts on “En mans de Mr. Bumble

  1. Ara sé perquè la dreta més humana no va públicament desautoritzar a la Sra. Montserrat Gil quan va afirmar que els aturats aspiraven a convertir-se en assistits: és que no hi ha dreta!!, Josep Areny dixit. El que jo penso és que la dreta conservadora i no neoliberal s’ha radicalitzat, s’ha deshumanitzat. Què lluny aquells dies en què Roger Garaudy convidava els cristians a fer front comú amb el comunisme de rostre humà amb l’objectiu d’aconseguir conjuntament “en la nostra terra un inici del seu cel.”

    M'agrada

  2. La democràcia és la estafa més gran acceptada per un poble, per evitar la guerra. La guerra és el fí de la democràcia. La postguerra inicialment és on es veu que la gent s’ajuda sense diners pel mig i és el pas prèvi a la democràcia, és a dir on es posen les bases de la estafa per viure en pau, que s’enriqueixin uns, empobreixin uns altres i vividors que sense fotre pal a l’aigua sobreviuen.
    Ara no sé en quin punt estem, però penso que estem més a prop de la guerra, perquè tantes lleis són inaguantables i la manera de començar de zero és una guerra.-
    Per tan Noemi penso que en la pròxima postguerra és on es podria arreglar les desigualtats socials que ara mateix existeixen, com la insolidaritat amb els menys afortunats, ja que totes les regles afavoreixen les persones amb ingressos econòmics.

    M'agrada

  3. Jo sempre que he vingut a Andorra m´hi donat compte de què la gent andorrana, (em refereixo a la classe treballadora)viu bastant bé, o almenys m’ho sembla.

    Altre tema són les diferents classes socials, (que com a tot arreu existeixen)

    Tambe hi ha gent que és poc treballadora.

    Tenir enveja uns dels altres no serveix per a res, val més gastar les energies en coses mes “enriquidores” per un mateix.

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s