Límits

Escoltava avui dos mestres parlant del mal comportament d’uns nois i noies en el viatge de fi de curs. I m’han fet pensar com, avui, un dels greus problemes de la nostra societat és que no s’educa, ni per a la convivència, ni per a res. Simplement els fills es crien, com la pols. La nostra societat ha evolucionat molt en els darrers anys i la insatisfacció personal i la infelicitat que abans augurava per a molta gent la premissa de “la família abans que res” ha desembocat en una altra –no menys extrema– que diu “la meva felicitat abans que res”. I tampoc és bo. O potser sí. Ja no tinc certeses. Els pares –els que viuen junts– estan massa temps fora de casa i quan s’hi estan, no tenen ganes de discutir. Els pares a temps parcial conreem –amb més neguit que encert– una parcel·la a mig temps. Sovint es dóna per fet que això d’educar és feina de l’escola, quan l’escola hauria d’omplir els calaixos d’una estructura que hauria de venir forjada de casa. Nens assilvestrats que només pensen en ells, perquè els seus pares els han fet creure que no hi ha res més important que ells. El problema és que quan surten de casa els falten recursos per encaixar la frustració, per assumir que les coses són com són i que si les volen canviar hauran de bellugar el cul. Temo i espero –desgraciadament– la llei del pèndol, que quan la situació sigui insostenible ens farà tornar a les escoles i acadèmies de tall militar. L’altre extrem de la corda. Perquè no som capaços d’aprendre dels errors, i per variar posar límits? Quina mania de ser amics dels fills quan el que necessiten són pares!

3 thoughts on “Límits

  1. Gràcies Noe. Hi ha molt pares que pensem com tu, però veiem com hi ha una majoria que creuen que els valors d’una educació es es troben al Cole i no a casa, amb el profes i no amb els pares. Trist realitat de la nostre societat.

    M'agrada

  2. En diuen el complex del petit emperador, i mira, fa temps que no escolto a ningú dir “El meu fill és un xic curtet” en tot cas “El meu fill és especial…”, tothom bolca el que ha volgut ser i el que es creu ser en el seus fills sense entendre que ells no són el nostre reflex tal i com nosaltres sempre vam negar ser el dels nostres pares… i per cert, abans de menystenir els estudis militars et recomano que miris els circuits curriculars d’alguns d’aquests centres…

    M'agrada

  3. Gracies a tots dos per comentar. Suposo que les qüestions que afecten l’educacio dels nens son sempre sensibles- sobretot quan en tens sota la teva responsabilitat. Vvv. En referencia al teu comentari no crec haver fet cap judici de valor en vers les acadèmies de tall militar, simplement constato que son l’altre costat del pendol que -en general- ens envolta avui.

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s