Vida privada

On comença el dret a la intimitat de les persones públiques? Qui és i qui no és una persona pública? M’agrada pensar que una persona pública és qui ostenta un càr­rec públic, i que ho és mentre es manté en el càrrec. Una persona pública, en assumir les seves funcions, promet de retruc respectar la Constitució i la legislació vigent, i alhora que assumeix una tasca i unes contraprestacions –econòmiques o no– acata també d’altres servituds més o menys amables, com ara l’exposició als mitjans o l’adulació dels mediocres. No és un càrrec pú­blic el marit d’una cònsol ni la dona del cap de Govern, ja que a Andorra a hores d’ara ningú no ha validat la figura de primera dama ni de senyor de. Quan una persona pública és detinguda aquesta informació és pública. Jo no hi veig cap intromissió en el dret a la intimitat ni cap desemparament en la presump­ció d’innocència. Simplement s’informa que una persona ha estat detinguda –se su­posa que amb prou elements per fer-ho– i que la seva culpabilitat o innocència serà avaluada en el decurs d’un judici. Publicar la notícia és correcte deontològicament parlant i no vulnera cap dret. Ara bé: també és cert que el que no podem fer com a periodistes ni com a editors de mitjans és considerar que hi ha alguns càr­recs polítics més públics que d’altres. Els llibres d’estil de cada casa han de seguir els seus criteris –d’acord amb els mínims establerts pel codi deontològic de la professió– però aquestes bases s’haurien d’a­-plicar a tothom igual. A tots els càrrecs electes igual. Fora d’això, és carnassa, no periodisme.

6 thoughts on “Vida privada

  1. La vida publica l’entenc com l’escrius en aquest article, el codi deontològic dels periodistes també està clar, per tant en el cas del MC, ni un ni altres han fet res que el sistema doni per incorrecte, ningú s’ha sortit de la línia. Hi ha hagut un delicte i els periodistes han informat perquè l’ha comés una persona pública.

    Però si mirem els fets des d’un altre punt de vista , fora del sistema, amb unes altres ulleres-que és pot-, si deiexem les rigideses, a mi personalment la meva ètica i els meus sentiments em diuen que aquí hi ha alguna cosa lletja i feta amb intenció de fer mal.

    M'agrada

  2. Podem discrepar, però per a mi no hi ha dubtes, ni ètics ni deontològics, per molt que hi hagi qui es posi les mans al cap i acusi a tort i a dret a la classe periodística sense distincions.

    Una persona pública està més exposada als mitjans i no em refereixo a la seva vida privada- no m’interessa gens- però sí la seva actuació si està – presumptament- fora de la llei (encara que per a molts aquesta llei sigui una collonada).

    Arran el que ha passat aquests dies, però, també he matisat alguns dels meus punts de vista inicials, com per exemple que l’al·lusió a la dona o al marit de (que no vulnera a priori la seva identitat, en un lloc petit com a Andorra, jo m’ho hagués estalviat, igual que m’hagués estalviat la portada a todo color, desproporcionada amb la notícia i presumpte delicte).

    I pel que fa a algunes actituds- que no comparteixo- també tinc aquesta mena de regust que em diu que aquí hi ha hagut alguna cosa lletja amb intenció de fer mal, i aquesta sensació no m’arriba precisament de la premsa, sinó de qui hagi estat interessat en filtrar la notícia, de la mateixa manera que es filtren d’altres (des de tots els partits, des de la Batllia, policia, advocats…) De la mateixa manera, el (lloable) gest de voler defensar un company ha fet perdre els papers a més d’un, confonent el que li agradaria amb el que està bé.

    Ara, estic pendent de com serem capaços (els periodistes) de tractar en general la propera detenció- que segur que n’hi haurà més -tard o d’hora- d’altres personatges públics. Jo no tinc dubtes del que cal fer, però no sé si tothom ho té tant clar.

    Crec que cal que la informació arribi a la ciutadania, crec que el periodista ha de publicar la informació si la té contrastada, i crec que el tracte a TOTES les persones públiques ha de ser igual.

    Com deia a l’article, fora d’això és carnassa, no periodisme.

    M'agrada

  3. “Ningú no ha validat la figura […] de Sr. de”. Sí que socialment, i de sempre, està validada la figura de responsable de. A escala, responsables de són: el Sr. que té la clau de l’arma nuclear com el qui té/tindrà la clau d’una porta prou important en un equipament de lleure i distracció de les famílies, avis, escolars… Demano tacte, prudència i serenitat a una senyora que haurà de decidir, i que no té aquestes qualitats. I és part. Evitem el “serial de la primavera 2013” a una parròquia ja prou incendiada política i socialment. Tornem als vells valors de discreció i moderació: tal vegada n’hi haurà prou amb un canvi de lloc de treball dintre del mateix equipament. Que passin de mà les claus, simplement. Donem prioritat als usuaris sobre el carnatge polític previsible. Però potser les persones que varen patir l’ensarronada de la selecció de personal hi tenen alguna cosa a dir. Té raó la Sra. Rodríguez: “se suposa que amb prou elements per fer-ho”: la detenció d’una persona.

    M'agrada

  4. D’ acord amb tu Noemi , però , en aquest pais on tots ens coneixem i on tots sabem les connexions e interessos que alguns periodistes comparteixen amb polítics i altres , seria d’ agraïr que la profesió tingués el coratge de ser més crítica amb ella mateixa quan una informació d’ aquest tipus es presenta , i no s’ en presenten d’ altres , d’ una forma evidenment interessada i partidista .

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s