Amb Franco resàvem millor


M’havia fet el propòsit de no comentar la visita del Papa Benet XVI en tant que no ha vingut a casa nostra.

Però els bons propòsits es van esfumar en veure de quina manera el Pontífex- un cop més- tracta les dones. No sé de què m’estranyo, però. Ja va avisar en la seva homília que la nostra realització ha de passar per la casa i com a bona prova d’això la dona, representada per quatre religioses van permetre donar fe de quina manera s’interpreta el llegat del Pontífex netejant la taula i parant l’altar per l’Eucaristia.

Va ser tot allò que varem poder fer en tota la cerimònia de consagració de la Sagrada Família. Com si això de la Sagrada Família fos cosa només del Pare i l’Esperit Sant.

Com a dona cristiana m’indigna que aquell que hauria de preservar l’esperit de les paraules de Crist s’entesti en marginar la dona, relegant-la a un paper submís i gairebé de simple procreadora.

M’ofèn com a demòcrata que insinuï que amb Franco, el catolicisme (ranci) vivia millor, m’indigna com a ciutadana que un estat laic pagui de la butxaca de tots els contribuents un viatge i unes despeses que guarden poc de l’esperit d’austeritat que tant predica i tan poc practica l’església.

Un cop passat el mal humor, m’adono que al Papa només l’haurien d’escoltar – i fer cas- els catòlics, i la resta fer veure que plou. De la mateixa manera que milers de persones no escolten el que diuen els Imams, ni el Dalai Lama.

Els que puguin, és clar. Oblidava per un moment que nosaltres l’hem d’escoltar – i fer cas- perquè ho mana la nostra constitució.

No em feu cas, em dec estar tornant una descreguda agressiva.

6 thoughts on “Amb Franco resàvem millor

  1. Vaja Papa!
    El catolicisme va malament amb aquests missatges, si vol guanyar adeptes.
    Tenen els millors solars de cada poble, però cada vegada estan més buits els edificis.
    Pocs practicants, i cada vegada n'hi haurà menys.
    Ai, Papa…

    M'agrada

  2. Bé, una vegada vaig haver d'aguantar que en un enterrament del pare d'una amiga, el mossen parlés només de la crisi de fe a Catalunya i de que els catalans no volen ser mossens. Per respecte al difunt vaig callar, però allà, a una església plena de dones, em van venir ganes d'aixecar la mà i dir “escolti, jo si, jo vull ser mossen”… a veure que em deia…

    M'agrada

  3. L'Església està desfassada pel que fa a l'ordenació de les dones. El sacerdoci és sexista de forma indiscutible, perquè no s'ha sabut actualitzar encara durant els últims quaranta anys i segueix una tradició masclista de segles i segles. Això, per desgràcia, era sabut des de molt abans del viatge papal.

    Hauria estat bé que Ratzinger s'hagués tret de la màniga una cardenal o una bisba en plena cerimònia de la Sagrada Família, però, la veritat, semblava ben poc probable.

    A més, sí, tenim la desafortunada imatge de les monges. Un exemple clar de l'antimàrketing de l'Església, sempre provocador i amb tant d'èxit com els escàndols de la Madonna. La reaccio? Presència als mitjans més adversos totalment garantida. Ja et dic jo que tanta miopia no tenen, al Vaticà, i menys en un guió sempre estudiadíssim.

    I la prova és que també podem centrar la vista amb altres mirades, totalment antagòniques amb el flaix de les monges netejant. Per exemple: un Papa exigint la conciliació entre treball i casa, una demanda de les famílies que fins i tot els governs més progressistes regategen sempre que poden. O un referent mundial reclamant protecció a les mares, tan sovint putejades en el model de societat actual. A mi això no em sembla degradar bona part de les dones, sinó reclamar el seu benestar per sobre del que els ofereix el sistema ara mateix.

    Per altra banda, si parlem d'arraconar, en la litúrgia em va semblar veure una dona llegir la primera lectura. I va ser una dona qui va acaparar un gran protagonsime donant brillantor a la cerimònia des del teclat de l'orgue. L'Església sap com ningú que necessita activar les seves fidels. Ho proven les dones que pertanyen als grups més “ortodoxos”, que ben poc responen al paper d'esposa submissa i sovint acostumen a posicionar-se en zones influents de la societat.

    Per altra banda, quan Ratzinger reclama justícia social, atenció als necessitats en temps de crisi i responsabilitat en les polítiques governamentals (per a mi, eix central i més destacable del seu discurs, tot i que no aporti titulars cridaners), entenc que les dones i les seves demandes no han de sentir-se excloses ni marginades. De fet, hi ha encícliques al respecte.

    I per últim, el paral·lelisme que va fer el Papa amb els anys 30 em sembla demagog, exagerat i censurable, doncs ara no es persegueix la llibertat espiritual i la vida mateixa de la gent religiosa. Però fixa't que fins fa molt poc aquesta queixa per part del Vaticà no existia. No pots, doncs, obviar dues dècades de democràcia i construir un titular que, a més, és fals, perquè l'Església prou que paga amb descrèdit els seus pecats durant la dictadura.

    I bé, fins aquí la intervenció de l'advocat del diable.

    M'agrada

  4. Anem a pams.

    No discutirem ni el sexisme ni la desafortunada imatge de les monges.

    Pel que expliques de la conciliació propugnada pel papa em fas pensar en el programa electoral d'RD d'ara fa uns anys, quan uns “progres” molt progres postulaven que la millor fórmula per conciliar era donar més hores a les mares per estar-se a casa.

    pos eso, que la dona es realitza a la llar
    – on ho he sentit dir això últimament?-

    I això no disculpa els governs més “progres” que continuen vivint al marge de la dona i de les necessitats de tots plegats. Homes i dones que volem treballar per viure i per viure entenc entre altres coses poder pujar els fills plegats i no a estones, com passa ara, que els primers perjudicats sou vosaltres que us perdeu el millor del món per un mal repartiment de responsabilitats.

    Nosaltres ens trobem un sostre de vidre i vosaltres uns fills de cap de setmana, però aquesta és una altra història.

    Per a mi això no és protegir la dona sinó aparlar-la, respecto el teu argument, però com a dona no el puc compartir. corregeixo, simplement no el puc compartir, al marge de ser o no una dona.

    Pel que fa a la presència de dones d'església només em venen al cap- perdona la meva miserable cultura mediàtica, les senyores del tea party i la teresa forcades- aquesta darrera bastant crítica amb l'església. les primeres prefereixo no entrar en detalls.

    pel que fa a les demandes socials de l'església, em remeto a les paraules de Jesús quan deia que abans entraria un camell pel forat d'una agulla que un ric per les portes del cel.

    Predicar amb l'exmple és la gran mancança d'una església que cada dia s'enroca més en unes postures obsoletes i allunyades no només de la gent sinó – el que encara és pitjor-cada dia més lluny de la fe i de tots els principis i valors propugnats pel Concili Vaticà segon que tantes esperances va deixar enrere.

    Finalment, pel que fa a la relació entre església i estat només un petit apunt andorrà. en tots els anys de la constitució el Bisbe només ha rebutjat signar dues lleis. la primera sobre el matrimoni civil, res a dir…la segona sobre el finançament comunal…ves a saber quin privilegi- econòmic- li tocava el voraviu de la fe.

    saps quin és el problema real?
    que jo a Jesús l'estimo, i al Papa ja fa molt de temps que ja no me'l crec.
    A Ratzinger li passa el contrari.
    Just believe in me-deu pensar.
    per alguna cosa és inefable.

    M'agrada

  5. El problema d'aquest Papa és que porta unes Prada en lloc de les sandàlies del pescador, en això estem d'acord, perpetuant els tics vaticanistes. Només et diré que, de totes les catedrals, esglésies i ermites que he visitat, la que menys m'ha impulsat a pregar ha estat el Vaticà (altra cosa és la Capella Sixtina, que és la creació artística més gran que he vist en ma vida).

    Amb tot, a pesar de tots els seus defectes, miro d'interpretar al Papa amb esperit crític, però també buscant el cantó positiu. Per la senzilla raó que necessitem una mica de contrapesos a un món que ens han venut d'evolucionat, alliberat i superprogressiu, però que, paradoxalment, ens acaba fent més infeliços.

    I si us plau, apliquem el sentit comú, que som al segle XXI. No és que la dona es realitzi en la llar. És que és en la llar, amb la gent que ens estimem, on ens realitzem TOTS: pares, mares, fills, avis, néts. Si no rutllem a la llar, ja pots tenir tot l'èxit del món, que seràs un desgraciat.

    Si després algú avui pretén perpetuar els rols que per desgràcia tenien els nostres pares, senzillament, no només s'equivoca sinó que no té valors cristians, perquè no s'estima l'altre com a ell mateix. Les renúncies i els sacrificis, per igual.

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s