Tots Sants

Tots aquells que avui no hi són. Els que van marxar, els que vàrem deixar anar. Aquells que tenim presents cada dia, aquells de qui ja no recordem el seu nom. De qui només ens queda una vaga presència, una olor, un gest. Dia de morts, de tristor, de fred, de flors, de sol que no escalfa la pedra del cementiri. A Mèxic els donen fruita i dolços als seus morts, i els nens juguen amb les llaminadures en forma de calavera que adornen els petits santuaris familiars. Els morts surten a sopar amb els vius, i el cercle de la vida i la mort es tanca, un any més, per recordar-nos que només tens un present efímer que quan vols mirar de prop, ja no hi és. Civilitzacions mil·lenàries se superposen en la història de la humanitat i encara no hem sabut trobar la resposta correcta al neguit del que hi haurà més enllà de la mort. Potser és que no hi ha una resposta correcta. Sabem que hem de morir, però vivim com si aquesta data marcada en el calendari dels dies que encara han d’arribar, no hagués de tocar-nos mai. Guardem provisions, acumulem fotografies, records i ens projectem més enllà del present per aferrar-nos a un futur que no compta amb nosaltres. Mentre els descreguts no hi volen pensar, els porucs la neguen i els creients se la miren de lluny amb un recel imantat de promeses la vida va passant, que deia en Lennon. I mentre deixem que les hores s’escolin, badant i fent plans de futur, oblidem que la nostra petita immortalitat es reduirà a unes flors de roba que no es marciran mai. Sort de la mirada i l’amor dels altres que ens ha de projectar més enllà de les ombres.

3 thoughts on “Tots Sants

  1. Les frases “aquells de qui ja no recordem el seu nom” i ” de qui només ens queda una vaga presencia” son poc afortunades.
    Jo els que he perdut, els recordo perfectament i amb molt de carinyo.

    M'agrada

  2. Hola Gin, Jo també recordo perfectament i amb molt de carinyo aquells a qui he perdut. Però la vida ens porta sovint a recordar en dies com avui a tots aquells que ja no hi són, al marge del grau de proximitat que tenien amb nosaltres. A vegades una veïna gran que va morir quan erem petits, un amic dels padrins, el pare d’un amic…persones que d’una manera o una altra han passat per la nostra vida i el record de les quals es dilueix amb el pas del temps. Em sap greu no haver-me expresat prou bé. Gràcies pel teu comentari.

    M'agrada

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s