No em surt el ioga

Aquest estiu he compartit temps i espai amb més de 2.500 persones en una trobada internacional de ioguis. Dies d’intensa meditació i treball personal i col·lectiu que em van generar cruiximents i diverses reflexions a l’entorn de les dificultats d’organitzar trobades multitudinàries i de com gestionar –al mateix temps– els neguits, tensions i discussions sovint inevitables que es produeixen en qualsevol temps de convivència entre més de dues persones. Jo creia que la pau i la bona entesa que es respirava entre tots els membres del nombrós grup –provinent dels cinc continents– era fruit de la riquesa espiritual i dels bons propòsits que ens reunien en aquell petit poblet proper a París, més enllà de les divergències culturals, espirituals i idiomàtiques de cadascun de nosaltres. Però es veu que no. Que no era això. Parlant amb un dels organitzadors més veterans em va caure la bena dels ulls, en dir-me, convençut, que la clau de l’harmonia era que mai faltés prou menjar per a tothom. I això que molts ioguis passen amb arròs, te i poca cosa més. Ioguis o no, frugals o llaminers, sembla que necessitem tenir cobertes les necessitats bàsiques per poder negociar amb bona predisposició. Potser aquest és un dels motius que regeix les tenses relacions que viuen d’un temps ençà els comuns i el govern. La difícil situació econòmica fa que tothom miri de lluitar per la seva supervivència oblidant que el grup només tirarà endavant si anem a l’una. Però si això no ho assoleixen els ioguis, que són capaços de creuar les cames per sobre del cap, què hem de fer la resta!

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s