Violència

Dona. Amb fills. Entre 17 i 72 anys. De nacionalitats sobretot andorrana, espanyola i portuguesa.

Amb aquests paràmetres es dibuixa el perfil de les persones que denuncien violència de gènere a Andorra.

Un perfil que inclou més del 35% de la població del país, malgrat alguns encara s’entestin en considerar-lo un tema privat.

L’equip d’atenció a la dona maltractada va presentar ahir el recull de les dades dels darrers mesos, i les xifres desperten sentiments contradictoris.

D’una banda, perquè hi ha més casos que l’any passat, el que ens fa percebre cada cop més la magnitud de la tragèdia, de l’altra, perquè més visibilitat no vol dir més casos, sinó més denúncies, i la denúncia sempre és un bon pas per sortir del malson.

Ara que sembla que comença a funcionar l’equip d’atenció integral, si més no pel que fa a la primera rebuda i a les mesures urgents, cal anar un pas més enllà per solucionar de debò, i sense pegats, la situació de les persones que pateixen violència de gènere.

Mesures globals que acompanyin la dona des del moment que demana ajuda fins que pot refer la seva vida integrada de nou en la normalitat social.

L’assassinat de dona i fills, no origina tertúlies d’anàlisi política, ni social, ni declaracions institucionals, ni en parlen els caps dels partits polítics com ho fan els atemptats terroristes.

En aquest cas, com en molts altres casos similars, els mitjans ens diuen que l’assassí, era un senyor normal – això, quan no et diuen que era un veí exemplar- i que els seus actes, inexplicables, es deuen a un cop de bogeria.

Sembla, que estem davant d’un cas puntual, imprevisible i desconnectat d’altres realitats que ens envolten.

Al mateix temps, ningú, fa comentaris similars sobre els terroristes d’ETA.

Mai sentim dir que eren uns nois fantàstics, treballadors i simpàtics als quals se’ls va girar el cap i que per això es dediquen a posar cotxes bomba.

Tothom coincideix a dir, que al marge que un, o molts etarres, tinguin algun problema mental, la qüestió del terrorisme no és un fet aïllat d’un grup d’individus, sinó que el terrorisme té un abast, unes implicacions i un substrat social evident que ningú discuteix.

La pregunta és: perquè nosaltres neguem aquestes mateixes connexions a aquesta altra violència, la de gènere, més constant i més estesa?

Quantes víctimes de terrorisme hi ha a Espanya en un any?

Quantes de violència domèstica?

Totes són imperdonables, però dóna la sensació que unes es justifiquen més que les altres.

Com si els drets de les víctimes de la violència domèstica fossin menys.

Com si fos menys dolent que et mati la persona que diu que t’estima a cops de destral, que un cotxe bomba al sortir de casa.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s