Tots Sants

La mort ens sotja i ens espera, pacient, sense pressa, perquè sap que res no escaparà de les seves mans, del seu alè gelat i dolç.

Nosaltres, però, com un estruç espantat ens entestem a fer veure que no hi és, a viure-hi d’esquenes, fingint que no vindrà mai.

Ens creiem mags habilidosos, pensem que serem capaços de fer-li un darrer dribling que ens permetrà fugir – en l’últim segon- dels seus braços i sortir-ne indemnes de la vida.

Com si de la vida se’n pogués sortir sense conseqüències.

Ahir diada de Tots Sants, la tradició ens encara –per grat o per força- amb la mort. Encara que sigui per recordar-nos amb els vells tòpics que no som res i que el temps passa per a tots.

Trista resignació d’un destí inevitable.

Ens aferrem a la vida perquè en el fons és l’únic que tenim encara que no en podem disposar lliurement.

Amagats entre crisantems i roses de tergal xinès complim el nostre tribut amb els difunts esperant no ser objecte de la seva mirada llaminera.

Complim el tribut amb melangia, amb pressa, amb una certa incomoditat, amb recança, amb dolor i amb tristesa.

Vells, petits, estimats, oblidats i recordats. Sempre massa d’hora. Són els nostres morts.

Dies com aquests ens fan pensar en tots aquells que ja no hi són, accidents tràgics com el d’aquesta setmana ens colpegen la consciència i ens porten als llavis allò de la pitjor part que s’emporten els que es queden per què no en sabem res dels que marxen.

La mort juga en una altra lliga. No la pots entabanar amb històries boniques, ni distingeix entre pobres i rics a l’hora de triar camp de batalla. Ni l’edat, ni l’oportunitat.

Arriba quan arriba, sense moratòries, sense esperes i sense presses perquè arriba al seu moment i a partir d’aleshores, en un sol segon tot s’atura. El joc s’acaba.

Aquests dies ens sentim solidaris amb aquells que veuen desaparèixer els seus fills, els seus pares, que veuen marxar les persones que estimen.

Siguin qui siguin.

Perquè malgrat encara hi hagi qui vulgui marcar les diferències, tenir més o menys esqueles al diari no alleuja la pena.

Si alguna cosa bona té la mort, és que no fa cas dels dols a tota pagina, ni de la conveniència a l’assistència d’un enterrament de quedar bé, ni als dols recomanats, perquè a vegades sembla que morir-se en una determinada família és més dolorós que fer-ho en una altra.

La mort no perdona, i el dolor tampoc. Dolor incomprensible, punyent i profund quan s’altera l’ordre natural de la vida.

Ningú hauria de veure morir els seus fills.

Només ens queda el consol dels que ens estimen, el caliu del record i el vell aforisme que la vida continua. I això, al final és el que compta, encara que no ho entenguem del tot.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s