Viatge en Montmantell

A vegades penso amb un cert enyor quan t’expliquen que a Andorra tothom es coneixia i que no feies dues passes que no t’interessaves per la salut de la mare de qui fos que passés.

Avui tot ha canviat.

Cada cop som més i ens hem tancat en una mena de closca buida que ens aïlla dels desconeguts, una cosa que sempre fa neguit.

Per això, ens vestim amb una mena de capa feta de por i desconfiança que ens proporciona una falsa seguretat i de retruc un cert aïllament envers els altres.

Quantes vegades puges a l’ascensor de la Plaça del Poble sense dir ni tan sols bon dia? Mantenint les distàncies arrapant-te a les parets de vidre, com si ens haguessin de salvar de vés a saber què!

I el pitjor del cas no és la imatge de mal educats i desconsiderats que oferim als altres en negar-los la seva presència. El pitjor de tot plegat és que ens perdem l’oportunitat de conèixer altres móns, no tant diferents del nostre com ens pensem.

Diuen que amb la majoria de persones a centenars de quilòmetres de distància ens uneixen no més de dues mans.

És a dir, que qualsevol persona que ens puguem trobar, i que creiem que no té res a veure amb nosaltres, si ens prenem prou temps per parlar amb ella, descobrirem que té un conegut d’un conegut nostre.

En el nostre entorn habitual, les mans es redueixen.

I és només quan et prens el temps necessari per esbrinar què t’uneix, desapareixen les distàncies del que creus que et separa.

Persones amb les quals et creues de tant en tant i amb qui no ens hem parat mai a parlar fins que un dia ho fas, i descobreixes que et vas casar el mateix any, que has pintat el rebedor de casa del mateix color, que teniu coneguts comuns i que t’uneix alguna cosa més que el concepte generacional.

No hem triat on nèixer ni la gent que ens acompanyarà en aquest viatge.

Els nostres coetanis són també els que ens han tocat en sort i només uns quants passaran a la història.

La resta serem anècdotes d’una tarda compartida. En la qual vam fer un viatge plegats i ens va donar per trencar la closca de silenci que no només no ens protegeix sinó que ens aïlla de la vida.

Més enllà de disquisicions pseudofilosòfiques el cert és que és molt més gratificant la relació humana que els milers de cançons que hi caben en el meu mp3.

I no li calen piles.

Ànims, que malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, ningú és perfecte.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s