Una colla de cínics

En les coses importants, qui més qui menys, estem tots d’acord.

Tots volem un futur millor pels nostres fills, viure en un entorn agradable, envellir amb dignitat, veure’ls créixer i sense ensurts, que no hi hagi injustícies, que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats, una feina estable i segura, la qual ens permeti desenvolupar-nos com a persones, temps d’oci i oportunitats per gaudir-ne…

El que deia, coses en les quals la majoria podríem posar-nos d’acord sense massa escarafalls.

El problema arriba quan s’entra al detall d’aquestes qüestions per posar fil a l’agulla.

Perquè molts creuen que per poder viure ells en un entorn agradable s’han de crear situacions d’injustícia pels altres. Alguns, veuen com el seu temps d’oci es consumeix ja que no tenen oportunitat de gaudir-ne.

Molts viuen amb angoixa l’edat de la jubilació en veure reduïda la seva capacitat adquisitiva o fins i tot es veuen obligats a marxar d’un país que els vol per treballar però que no els permet viure-hi sense fer res.

Hi ha qui confon ser iguals amb la igualtat d’oportunitats i qui confon l’interès del país amb el de l’empresa familiar.

No m’estranya, que amb tants mals entesos no ens posem d’acord a l’hora d’assolir aquests objectius.

Malament anem quan al moment de planificar els ajuts socials s’entenen com una almoina i no com un dret social. Malament rai quan l’excusa és la por que algú s’aprofiti del sistema.

Quan ho sento no puc evitar recordar aquells viatges a Barcelona, quan de petita em sobtava la gent pidolant pel carrer, i amb una estrebada me’n allunyaven amb l’excusa de són més rics que tu. Això és un negoci i no ho necessiten.

Sempre m’ha semblat d’un cinisme fora mida. Emparar-se en la suposada malignitat de la misèria.

De més gran he descobert que els dolents de la pel·lícula generalment porten vestit i corbata, no es taquen mai les mans, ni seuen a terra.

Especulen des de despatxos de disseny amb Tàpies penjant d’unes parets que si parlessin ens farien caure la cara de vergonya.

A vegades penso que les coses es fan per fer, sense solta ni volta, sense tenir presents els objectius, o simplement des d’una inoperància tant escandalosa que a vegades no sé si és preferible pensar que és mala fe.

Em costa entendre com hi ha coses que encara no s’han resolt com la qüestió de les pensions de jubilació de misèria, – i que ningú em digui allò de les mesures urgents de fa uns mesos que em posaré a riure de pena!-.

Fem bonics discursos que parlen d’integració, solidaritat i pau.

Però em queda sovint el regust amarg de gent que comença a burxar dins les escombraries, famílies que marxen i joves que no troben el seu lloc.

A vegades tinc la sensació que la major part dels ciutadans d’aquest país, som un dany col·lateral dels beneficis d’alguns.

Ningú és perfecte.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s