En Marxa

Diuen que val més tard que mai.

Suposo que tenen raó. Som els darrers en incorporar-nos a la graella de sortida.

Tots sabem que la vida pública al país no comença fins després de Meritxell i nosaltres a Cadena Pirenaica aquest any hem començat tard, però ha estat per una bona causa: les obres que han permès, d’entrada, que estrenem i ampliem instal·lacions a la parròquia d’Encamp i de l’altra, que faran que tots els companys del grup treballem en el mateix espai físic.

Durant aquest temps d’espera, entre pols, soroll i pintors amunt i avall, -sort que ja ens hem fet amics!- he pogut veure l’actualitat des d’una altra perspectiva, sense les presses que marca un programa diari.

I m’adono que Andorra és una realitat complexa en la que conviuen moltes Andorres diferents. Andorres que sovint sembla que visquin unes d’esquena a les altres.

L’Andorra culta i glamurosa dels Premis Carlemany i del festival Narciso Yepes, que comença aquesta mateixa setmana a Ordino.

L’Andorra d’incomprensible inseguretat laboral. De joves de 23 anys que cauen sense sentit al buit i no veuran mai el seu fill, nascut el mateix dia de la seva mort.

L’Andorra política. Aquesta ens donarà què parlar els pròxims mesos, segur!

L’Andorra del Tamarrolàndia, dels sms del Bon dia. Una Andorra que renega però que no dóna la cara, per múltiples motius.

L’Andorra de les clavegueres. La que s’insinua però no es despulla.

L’Andorra del dia a dia. De la gent que intenta arribar a final de mes sense morir en l’intent, que fa cues però que no agafa el bus, que es resigna a viure irreconciliat amb la família i l’oci, a esgarrapar estones del no res per deixar de fer coses, a no voler discutir per sopar, a intentar pujar els nens de la millor manera, però amb més coses que temps, a refer la vida, a començar de zero, a trencar la barrera dels mil euros, a plegar a quarts de nou, al mal de peus, a la pols que se’t clava al fons de l’ànima i a les muntanyes que a tants els cauen a sobre perquè mai han pensat en mirar més enllà, o en mirar-les de prop.

L’Andorra de les obres, de l’especulació, dels que qualifiquen d’imbècils als que gosem opinar d’altra manera, de les lleis polèmiques, dels pactes secrets i de les remodelacions ministerials que s’anuncien des de fa mesos per tot arreu però que no es veuen enlloc.

L’Andorra d’abans, la que recull el llibre que tot just ara publiquen Montserrat Ronchera i Adelaida Garcia Puy. La dels amics de sempre, la dels racons que encara ens queden, la de les estones perdudes per collir bolets, la que busca el contacte amb la natura, amb aquella promesa frustrada de vida que hauria pogut ser i que ens entestem a oblidar a cops de tele barata i jocs d’ordinador.

L’Andorra de la misèria, la dels avis que malviuen amb 300 euros al mes, l’Andorra de l’ostentació, del nou ric, de les dues velocitats, el paradís fiscal, el paradís del Pirineu.

L’Andorra de l’escapada i de qui s’escapa d’Andorra, i també, del que ha de marxar encara que no vulgui.

Totes aquestes Andorres formen part del nostre món.

El món del Ningú és perfecte.

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s