Li diré a la mama


“Pensando me vuelvo loco,pensando me quedo enano.¿Qué relación tengo yo con la suegra de la mujer de mi hermano?”

Així diu l’endevinalla castellana i la resposta, amb el pas del temps, ha deixat de ser evident.

Aquella imatge estereotipada de pare-home més mare-dona que es casen en primeres núpcies, per tota la vida i que tenen ben aviat un parell de plançons – a ser possible un de rosa i un de blau- és cada vegada més escassa.

Famílies amb fills únics, famílies monoparentals, famílies interculturals, famílies reconstituïdes i recompostes, amb fills adoptats, amb fills fecundats artificialment, amb pares o mares del mateix gènere, amb pares d’edat avançada…les possibilitats són múltiples encara que la “normalitat” social – i sobretot legal- trigui a canviar els seus esquemes.

Abans, ser mare soltera era pitjor que un tatuatge, avui és una decisió personal en alguns casos i un problema econòmic en d’altres, però en cap cas un estigma.

Altres noves famílies encara han de lluitar contra els prejudicis i viure al llindar de la legalitat: és el cas de les famílies homoparentals.

Amb més freqüència trobem però, el que es coneix com a famílies reconstituïdes. D’aquelles tant habituals a les comèdies de situació nord-americanes en les que pare separat aporta sis fills del primer matrimoni a una nova relació iniciada amb una dona vídua amb 6 filles adolescents.

La realitat, sovint, supera la ficció, tot i que no cal buscar els extrems per trobar situacions compromeses, divertides o angoixants.

Refer la vida sempre és com enganxar fragments de terrissa. Sempre queden les marques de les esquerdes.

I aquestes noves famílies generen nous problemes i noves endevinalles.

Quin paper juguen les noves parelles dels pares o de les mares amb fills de relacions anteriors? Com encaixar els nous fills d’aquesta nova relació amb els altres germans i amb els nous fills de l’anterior parella?

La realitat comença amb el llenguatge.

Paraules amb una càrrega tant pejorativa com madrastra o fillastra – l’esperit de la Blancaneus no perdona- ens revolten a molts que ens neguem a utilitzar-los com una definició escaient a un tipus de relació nova, cada vegada més freqüent però que encara té molt camí per recórrer.

Què faries si els fills del teu marit no et parlessin ni per demanar-te la sal a l’hora de dinar? Com reaccionaries si la teva filla gran s’enamorés del seu germanastre? I si descobrissis que els “angelets” de l’home que estimes són predelinqüents que s’estan fent perillosament amics dels teus nens?

Tot just ara ha publicat l’Editorial Mina un llibre que vol respondre a aquestes qüestions i que ho fa des de la recollida de testimonis de dones que diuen “Jo no sóc una madrastra”. L’obra, recull les històries de vuit dones que han intentat formar una família amb homes que ja eren pares. Escrits que a vegades s’acosten a la literatura romàntica i a vegades… a la de terror.

El llibre, el signen Tania Empez i Judit Llop.

Després de llegir totes aquestes històries t’adones que la definició de família s’ha de reformular i que l’estructura bàsica vàlida per a tots no és una altra que un projecte de vida en comú centrada en l’amor i en la cura dels seus membres. Què fàcil. I què difícil alhora.

*Extracte de l’article publicat a Més Andorra 20-9-06

I tu? Què en penses?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s